HAMLET

Hamlet, príncep de Dinamarca, sap que el seu oncle, per apoderar-se del tron, mata el seu pare i es casa amb la seva mare. Creu que ha de matar l’assassí però dubta i vacil·la. I els seus dubtes li impedeixen actuar, realitzar els seus propòsits amb rapidesa i decisió. Aquest monòleg, universalment conegut, és una mostra del dilema de Hamlet:  

Ser o no ser, aquesta és la qüestió:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i fonades d’ultratjant fortuna,
o aquell que s’arma contra un mar de penes
i amb les armes s’hi oposa per finir-les.
Morir, dormir: res més. I dir que acaben
amb un son les tristors i els mils encontres
dels quals la carn és natural hereva,
és una fi que desitjar caldria
devotament. Morir, dormir. Dormir!...
Qui sap si somiar!... Vet aquí el tràngol;
perquè els somnis que habiten en el son de la mort
--un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal—
ens imposen respecte. És aquest pensament,
que dóna a la calamitat una vida tan llarga,
perquè, si no, ¿qui podria aguantar
les fuetades i les burles d’aquests temps,
l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,
el sofriment de l’amor menystingut,
la lentitud de la justícia,
la impertinència dels poderosos, i el desdeny
que el mèrit pacient rep dels indignes,
si pogués ell mateix saldar el seu compte
amb una simple daga? ¿qui en posaria el pes
amb queixes i suors durant tota una vida extenuada,
si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort?
La mort, aquest país no descobert, que no permet tornar
de les seves fronteres a cap dels viatgers,
que confon la voluntat
i fa que suportem els mals presents
més que anar cap a uns altres que ens són desconeguts.
Així la consciència ens fa covards a tots
I el bon color natiu de la decisió
queda esblaimat pel pàl·lid deix del pensament;
i les altes empreses importants,
per aquesta raó, desvien llurs corrents
i perden el nom d’acció. Però ara, silenci:
la bella Ofèlia! Nimfa, que siguin recordats
els meus pecats en les teves pregàries.  

ROMEU I JULIETA

     Romeu i Julieta és la història de dos joves enamorats que moren a causa de la rivalitat de les seves famílies.

(Acte II. Escena II)

JRomeu:            Si mai no t’ha ferit, no sents les nafres.
                        (Julieta apareix a una finestra de més amunt)
                        Mes, oh! Allà dalt, quina claror esclata!
                        A dalt deu ser el llevant i el sol Julieta.
Trenca, bell sol i mata en sec la lluna,
que ja, d’enveja és groga i torna’s feble
veient que la donzella és més formosa.
Puix gelosia et té, no la serveixis:
la lliurea vestal és verda i groga,
i no la porten sinó els bojos: llença-la.
És ma dona gentil! És la que estimo!
Si ella, almenys, en pogués heure noves!
Parla i no em diu pas res; mes, per ventura,
parlen sos ulls: els donaré resposta.
Só un presumit: no és pas a mi a qui parlen.
Dos estels allà dalt, dels més formosos,
han pregat als seus ulls, per una estona,
que brillin en l’esfera fins que ells tornin.
I si els ulls fossin dalt, i ells en son rostre?
Estels fondria son fulgir de galta,
com fon la llàntia el solejar del dia;
i els ulls seus, dalt del cel, farien l’aire
tan fulgent que oiríem tot seguit
cantar els ocells pensant que no és de nit.
Ves, com sa galta se sosté en la mà!
Així d’aquella mà jo fos el guant,
i sa galta toqués!

Julieta:                                      Déu meu!

Romeu:                                                           Sí! Parla!
Parla altre cop, bell àngel, car t’albiro,
ara, sobre el meu cap, tan gloriosa,
com ho és un missatger alat del cel,
als ulls girats en blanc, i plens de pasme
dels mortals, que el contemplen testa enrera,
mentre ell cavalca els peresosos núvols,
per anar a perdre’s en el si de l’aire.

Julieta:              Oh, Romeu, oh Romeu! Per què ets Romeu?
Nega el teu pare i el teu nom rebutja,
oh, jura’m, si no ho vols, que tu m’estimes,
i jo una Capulet deixaré d’ésser.

Romeu:            Respondré jo a això? Seguiré oint-la?

Julieta:              De tu, mon enemic sols no ho és ton nom:
tu no ets un Montagut, ets tu mateix.
Què és Montagut? No és pas ni braç, ni cara,
ni peu, ni mà, ni res d’altra part d’home.
Sigues un altre nom! Un nom, què porta?
Ço que rosa en diem, dit d’altre mode
flairaria igualment; així Romeu,
ni que Romeu no se’n digués tindria
els mateixos encisos que atresora,
i que en res volen dir com s’anomena.
Llença ton nom, Romeu: i per bescanvi
d’un nom que no té res de ta persona,
pren-me a mi tota.

Romeu:                                    Doncs et prenc el mot.
                        Dige’m “amor” i en rebré nou baptisme;
                        d'ací endavant, mai més seré Romeu.

Julieta:              Quin home ets tu, que entaforat en l’ombra
                        sorprens mos pensaments?

Romeu:                                               No sé com dir-te
                       qui sóc, si és que algun nom he de donar-me:
                        mon nom, santa adorada, és avorrible
                        per tu, car és d’un enemic dels teus.
Si jo el dugués escrit, l’esqueixaria.

Julieta:              No han begut mes oïdes cent paraules
d’aqueixa llengua, i ja en conec el so.
No ets Romeu Montagut?

Romeu:                                               Ni l’un ni l’altre,
                        si et desplau qualsevol, gentil donzella.

Julieta:              Digue’m com ets ací i per què hi venies?
                        Els murs de l’hort són alts i prou difícils;
                        i si penses qui ets, has de trobar-te
                        la mort aquí, si algú dels meus t’hi troba.

Romeu:            Amb les ales d’amor passí eixes tanques,
                        car l’amor no el deturen murs de pedra:
ço que pot fer l’amor, l’amor ho afronta,
i, per tant, de que em trobin poc me curo.

Julieta:              Si et veuen, ben segur que han de matar-te

Romeu:            Que és cas! Hi ha més perill en els ulls teus,
                        que en vint espases seves. Sols que em miris
                        dolçament, ja no temo sa envestida.

Julieta:              Per res del món voldria que et veiessin.

Romeu:            M’embolcalla la nit perquè no em vegin;
                        i si no has d’estimar-me, que m’hi trobin:
                        val més que l’odi seu m’escurci el viure,
                        que prorrogar la mort si amor em negues.

Julieta:              Qui t’ha guiat per arribar ací dintre?

Romeu:            Amor, que a preguntar primer em va empènyer;
                        ell em donà consell: jo a ell ma vista.
No sóc pilot, mes ni que enllà et trobessis
de l’ampla riba de la mar llunyana,
per tal tresor ben bé m’hi arriscaria.

Julieta:              Sort que el vel de la nit cobreix mon rostre;
                        altrament em veuries galtaencesa
pel que he parlat i tu escoltaves ara.
Voldria, en bona fe, salvar les formes,
i, en bona fe, negar tot ço que deia;
mes, adéu compliments! És que m’estimes?
Sé que em diràs que sí, i jo he de creure’t
sots ta paraula; però, si ho juressis,
creuré que no ets sincer: car dels perjuris
dels amants diuen que se’n burla Jove.
Oh! Bon Romeu si de debò m’estimes,
digue-ho sincerament: i si et pensessis
que m’he deixat guanyar massa depressa,
faré gestos esquius, seré difícil,
i tu em festejaràs; però aleshores,
no seré teva. En veritat confesso,
bell Montagut, que sóc massa expressiva,
i per tant pots pensar que só voluble:
mes, creu-me, cavaller: seré més ferma,
que aquelles que són llestes per fingir-ho.
Més reservada hauria estat, pots creure-ho,
si no haguessis oït, sens jo enfundar-me’n
l’esplai de mon amor: així, perdona’m,
i no pagui l’amor una feblesa,
que el mantell de la nit t’ha fet palesa.

Romeu:            Per aquella lluna celestial,
                        que els cims més alts d’aquest arbrat argenta,
                        et juro...

Julieta:                          No, no juris per la lluna,
                        per la lluna inconstant, que fa sa via
                        mudant-se cada mes: qui sap si fóra
                        el teu amor tan mudadís com ella.

Romeu:            Doncs, per què juraré?

Julieta:                                                 Per res no juris;
                        o jura, si així ho vols, per ta persona,
                        que és el déu de ma tendra idolatria,
                        i et creuré.

Romeu:                        Si mon cor, amada meva...

Julieta:              Be, no juris; que encar que en sento goig,
no em fa goig que pactem aquesta nit:
va tan viu, és tan ràpid i impensat,
com el llampec, que ja s’és fos abans
de dir “llampega”. Bona nit, cor meu.
Eix brot d’amor que un bes d’estiu madura,
serà una bella flor en tornar a veure’ns.
Bona nit, bona nit! Tan dolç repòs
trobi ton cor com en el meu em sento.

Romeu:            I així, tan desitjós, pretens deixar-me?

Julieta:              Mes, quin desig aquesta nit tindràs?

Romeu:            Canviar juraments de l’amor nostre.

Julieta:              El meu t’he dit abans que el demanessis.
Així em trobés, però, abans de donar-te’l.

Romeu:            Vols retirar-lo? I per a què, amor meva?

Julieta:              Per a donar-te’l altre cop, sóc franca.
Cert és que tinc ja tot el que desitjo:
el meu bon cor és, com la mar, sens límits;
mon amor, tan pregon: com més te’n dono,
més en tinc: són dues coses infinites.
Sento soroll a dins, adéu mon àngel.
(La dida crida de dins)
- Dida, ja vinc!- Bon Montagut, estima’m.
Espera’t un moment: tornaré aquí.
(S’aparta de la finestra)

Romeu             Oh nit, nit beneïda! Força temo
                        que essent cosa de nit, tot sigui un somni,
                        massa dolç i enciser perquè jo el cregui.
(Surt de nou Julieta a la finestra)

Julieta:              Dos mots, Romeu, i bona nit, per últim.
                        Si és que ta llei d’amor és honorable,
                        i ha entrat el matrimoni en tos propòsits,
                        demà al matí fes que algun mot m’arribi,
                        per un enviat meu que anirà a veure’t,
                        sobre l’hora i el lloc on hem d’unir-nos;
                        i als teus peus posaré ma sort sencera,
                        i al cap del món et seguirà ta esposa.
(La dida, dins: “Missenyora!”.)
                        Ja vinc, ja vinc! – Mes si altra cosa penses,
et prego...

Dida (dins)                   Missenyora!

Julieta:                                                 Ja vinc, dida:
que m’abandonis, i amb ma pena em deixis
Demà t’enviaré...

Romeu:                                               Hi posaré l’ànima!

Julieta:              Mil cops bona nit. (Es retira.)

Romeu:            L’amor se’n va a l’amor, amb l’alegria
                        del noi que tanca els llibres que estudia;
                        però l’amor deixa l’amor, i plora
                        com noi en ser d’anar a estudi l’hora.
(Anant-se’n. Reapareix Julieta a la finestra.)

Julieta:              Pst, pst, Romeu! Oh, si tingués la veu
                        del falconer, perquè l’ocell tornés!
                        Rogalla, la presó: no es pot cridar;
                        si no, ja hauria rebentat la cova
                        on Eco jeu, i fins sa llengua d’aire
                        l’hauria enrogallat més que la meva,
                        fent-li cridar el nom de mon Romeu.

Romeu: (Atansant-se.) Dins de l’ànima sento que ella em crida:
                        que argentina és de nit la veu amada,
                        dolça a l’oïda, la més dolça música!

Julieta:              Romeu?

Romeu:                        Àngel diví.

Julieta:              Demà a quina hora
                        haig d’enviar-te el missatger?

Romeu:                                                           A les nou.

Julieta:              Et veurà: fins a les nou manca un segle.
                        Ara no sé per què he volgut cridar-te.

Romeu:            Deixa’m restar aquí fins que ho recordis.

Julieta:              Ho oblidaré, mentre mirar-te pugui,
                        i pensi en com em plau ta companyia.

Romeu:            Jo no em mouré, perquè en l’oblit segueixis,
                        i oblidant que en el món hi hagi altra casa.

Julieta:              Ja és l’alba: i jo et voldria fora:
                        no més lluny que l’ocell d’un noi alegre,
                        que el deixa, de la mà estant, volar una estona,
                        com pobre presoner, reblat pel ferro,
                        i estira el fil de seda perquè torni
                        engelosit de veure’l volar lliure.

Romeu:            Així fos jo l’ocell.

Julieta:                                      Això dic jo;
                        mes potser et mataria amanyagant-te.
                        Bona nit, bona nit! Tan dolç penar
                        hi ha en separar-se, amor, que seguiria
dient-te bona nit fins ja gran dia. (Es retira)

Romeu:            Clogui els teus ulls el més bon son i el pit

t’embolcalli la pau! – Oh, qui pogués
ser pau i son que el teu repòs vetllés!
Me’n vaig amb Fra Llorenç per a contar-li
la meva bona sort i que m’empari. (Surt)
           

CANÇÓ DEL MARXANT

Lli del fi, blanc com la neu,
com el corb la seda lleu,
guants com roses de domàs,
mascaretes per al nas,
braçalets i collars d’ambre,
cent olors per a la cambra,
còfies d’or, agençament
per a amigues escaient,
bells fermalls i fines joies:
de tot cal a tantes noies.
Ah! Compreu-ne, minyons, que n’és dia;
si no, ella bé prou que ho diria.

     (Trad. Marià Manent)


TU-UIT, TU-Ú!

Quan penja el glaç a la paret
i el pastor Quel el corn assaja
i Jan du soques pel gr4an fred
i es pren la llet així que raja,
la sang es gela i el camí
i la xibeca canta així:
     Tu-ú!
Tu-uit, tu-ú! Nota galana!
I l’olla al foc posa Joana.

Quan a tot volt rebufa el torb
i entre el sermó la tos espleta,
damunt la neu l’ocell és orb
i vermelleja el nas d’Anneta;
xiula la poma a mig rostir
i la xibeca canta així:
     Tu-ú!
Tu-uit, tu-ú! Nota galana!
I l’olla al foc posa Joana.

     (Trad. Marià Manent)


SONET VIII

Si tu ets música, què et fa escoltar-la trist?
Dolçor amb dolçor no es bat, goig amb goig no es rebutja.
Per què t'estimes, doncs, allò que amb pena has vist
i fins reps amb plaer allò que prou t'enutja?

Si un definit acord de sons ben entonats,
amb casament units, ofèn la teva oïda,
és pel suau retret de veure així aplegats
en un de sol els sons, parts que en tu foren vida.

Mira com cada corda, espòs d'amor submís
de l'altra, s'acompassa en múrjua concordança,
i així un pare i un fill i una mare feliç
canten, com un de sol, una alegre romança:

I el cant no té cap mot: és de tots i un només.
I canta per a tu: "Tu , sol, no tens després!"

    (Trad. Joan Triadú)


SONET XLIII

Els meus ulls millor hi veuen com més closos,
car miren tot el dia indiferents,
però et contemplen somniant, commosos,
foscament en la fosca respleendents.
¡Tu, ombra que les obres aclareixes,
com ta forma daria resplendor
al jorn clar amb foc més clar, si resplendeixes
així davant els ulls sense claror!
¡Que feliç fóra, dic, la meva vista
de poder-te mirar en el jorn vivent,
si en morta nit la bella ombra entrevista
pel dens somni als ulls cecs es fa present!
El dia és nit, mentre no et veig el rostre;
la nit, dia brillant, si el somni et mostra.

     (Trad. Marià Villangómez)


SONET LVI

Dolç, amor, renova forces! No sigui dit
que el teu agut impuls s'ajup més que la gana:
ell s'alleuja bé en qui avui s'ha nodrit
però demà, punyent, torna més sobirana.

Amor, sigues així; ni que omplis a desdir
la fam dels ulls, avui, d'aliment que enlluerna,
mira demà de nou, i no facis morir
l'esperit de l'amor amb deixadesa eterna.

Que aquest trist interval sigui com l'oceà
que separa les ribes; nova parella unida
s'hi espera cada dia, i quan veuran tornar
l'amor, la visió serà més beneïda;

O sigui com l'hivern, ple de ncessitats,
que fa tornar els estius triplement desitjats.

     (Trad. Joan Triadú)


SONET XCI

Uns del seu bres es vanen, del seu art;
uns altres dels seus béns, del seu braó,
dels seus vestits –torts de la moda a part-;
alguns del seu cavall, llebrer o falcó.
I té cada  caràcter l’escaient
delit, en el qual troba un goig més alt.
Cap gust particular em fa content,
car faig de tots un bé més general.
Millor és el teu amor que el més alt bres,
més ric que l’or, més car que cap vestit;
fa més goig que els falcons i que els corsers;
tinc amb tu el que a tothom porta envanit.
Sóc míser sols perquè t’ho pots endur
tot, i deixar-me pobre com ningú.

     (Trad. Marià Villangómez)


SONET CXX

Que em fossis deslleial ara em fa ser amic teu
i pel dolor que vaig sentir en aquell moment
avui m'ha de vinclar la meva culpa greu
perquè no tinc el tremp del metall consistent.

I si el meu acte deslleial va trastornar-te tant
(igual que el teu a mi), s'ha fet infern el meu camí,
i jo, tirà, no em vaig ni prendre un sol instant
per sospesar com el teu crim m'havia fet sofrir.

Ah dolorosa nit, que hauria recordat
els cops cruels del sofriment als meus sentits,
perquè (com tu abans de mi) jo t'hauria donat
bàlsams d'humilitat per guarir els cors ferits.

El teu pecat s'ha convertit en recompensa:
el meu rescata el teu, i el teu el meu sap vèncer.

    (Trad. Salvador Oliva)


SONET CXXVIII

Quantes vegades, música meva, quan tu
fas música, en vibrar la fusta beneïda
sota els teus dolços dits, i quan gentil saps dur
el tremp harmoniós a confondre'm l'oïda,

envejo els martellets que salten gentilment
cap al tendre palmell de la mà en la besada
mentre els meus llavis secs, deixats sense aliment,
la fusta els fa enrogir de tan agosarada!

Per sentir-se amoixats, amb l'estrella dansant
canviarien prou llur estat i llur mida
car passejant-hi els dits amb un aire elegant
la fusta morta és més que no llavis en vida.

Si insolents martellets són feliços així,
dóna'ls els dits a ells, però els llavis a mi.

     (Trad. Joan Triadú)

 
*

És molt millor ser vil que ser tingut per vil;
en el cas que no ser-ho mereixi aquest sarcasme;
i es perd el just plaer, i rep l'esguard hostil
no pas de mi, sinó dels que en fan blasme.

¿Per què un ull fals i enganyador sol saludar
la meva sang de llicenciós temperament,
i febleses en mi el feble vol trobar,
si jo trobo que és bo el que ell troba dolent?

No, jo sóc el que sóc. I els que paren esment
en els meus fets de seducció mostren els seus.
Jo puc ser recte i ells els torts; un pensament
malalt no pot jutjar  si els meus actes són greus,

tret que mantingui com a cosa universal
que tots els homes són dolents i fan el mal.
     (Trad. Salvador Oliva)

*
Desgast de l'esperit, despesa vergonyosa
és l'acte de luxúria; i mentre espera l'acte,
la luxúria és perjura, culpable sangonosa,
excessiva i cruel, i no s'hi pot fer pacte.

És, després d'obtinguda, menyspreada i mesquina;
perseguida amb follia, és al cap d'un instant
amb follia odiada, igual que una metzina
preparada a propòsit per enfollir l'amant.

Boja quan persegueix i boja posseint,
tant abans, com durant, com després, excessiva;
en tenir-la, delícia i, obtinguda, polsim;
primer joia, després, un somni a la deriva.

Toghom ho sap; però cap home té el govern
de fugir d'aquest cel que ens porta a aquest infern.
     (Trad. Salvador Oliva)